-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimarts, 28 de desembre del 2010 at 19:26

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 29 de novembre del 2010 at 19:33

EL FARDATXO

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimecres, 27 d’octubre del 2010 at 8:10


Aquest terme es pot aplicar a diverses espècies de rèptils amb escames de la família dels lacèrtids, pertanyent a la suborde dels saures. Posseïxen el dors cobert d'escates xicotetes, arredonides i juxtaposades. Moltes són les varietats de fardatxos, com ara, el pirinenc [Lacerta agilis], el verd [Lacerta viridis] o el nord-occidental [Lacerta scheiberi], encara que és el comú o ocel·lat [Lacerta lepida] i la seua subespècie [L. l. nevadensis] la més pròpia i autòctona de les nostres terres.
Amb una grandària mitjana de fins i tot 26 cm. de longitud cap-cos es tracta del major dels nostres sauris. Compta amb un cap voluminós, sobretot el mascle, un cos robust i una cua ben llarga que sol ser 1,5 o 2 vegades major que el propi cos. El seu dors és caracteritza per una coloració verda amb tonalitats groguenques, encara que el seu color és força variable. Pot arribar a presentar tonalitats terroses grisenques i vistosos ocels blavosos que es presenten de forma agrupades, disperses o pràcticament absents i que li donen el seu nom.
Si bé és possible trobar-ho a qualsevol part del territori es tracta d'un rèptil lligat als paisatges de secà i les solanes, a les rambles, els espartars i la vora dels bancals. Actiu tot l'any a les nostres terres el fardatxo, com a rèptil, acostuma a solejar-se quan necessita escalfar el seu cos de sang freda, pujant-se als garrofers o als ametlers per tal d'aconseguir-ho. De costum diürns a l'estiu roman inactiu a les hores de més calor. La seua alimentació bàsica consta d'invertebrats i, de tant en tant, sargantanes, pollets d’aus i fruits madurs.
Encara que no es una espècie amenaçada cal fer un esforç per part de tots per a que aquest sauri no continue en regressió i desaparega dels nostres camps, doncs, la seua presència és garantia d'una bona biodiversitat.

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 27 de setembre del 2010 at 13:29

L'ALFICÒS

Publicat per lo Migjorn | | Posted On divendres, 27 d’agost del 2010 at 17:59


Hortalissa típica de les nostres terres l’alficòs [Cucumis melo var. Flexuosus] rep el seu nom de l’àrab al-faqqós, encara que se’l coneix també com cogombre alacantí, cogombre fi, cogombre o meló serp, als estats units i altres països com cogombre armeni i a l’orient mitjà com cogombre silvestre. A Alacant, Cocentaina i València; ‘amficòs’.

L’alficòs, però, no és un cogombre sinó una varietat de meló per molt que el seu aspecte llarg i prim i el seu interior de llavors blanques ens ho facen creure. Doncs, al cap i la fi, ambdues espècies són del gènere Cucumis i estan estretament relacionades. L’origen és un tant incert i varia entre l’orient mitjà, el Caucas i el Nord d’Àfrica, segons la font.

El fruit de l’alficossera posseeix una pell molt prima i solcada amb un color verd clar, no té l’amargor d’altres espècies semblats i no cal pelar-la a l’hora de menjar-se’l. Les dimensions de l’alficòs pot variar molt, encara que pot arribar perfectament al metre de llarg i als 7 centímetres de diàmetre.


 
Es tracta d’un planta reptadora que creix a terrenys alcalins amb bon drenatge i ben assolellats que dona es conrea a l’estiu. Les seues fulles són arrodonides amb flors d’un groc intens i es caracteritzen per ser monoiques, trobant-se a una única planta flors mascles i femelles alhora. Fent-se necessària la pol·linització a través dels insectes.

Encara que a la nostra terra es consumeix fonamentalment cru i com a acompanyament en amanides, a l’orient mitjà els podem trobar adobats, cuits, en escabetx o en salmorra. A més, a zones de l’India, forma part de diverses classes de curri. Obtenint-se de les seues llavor un oli d’ús culinari.

Hortalissa força aquosa, conté vitamina C, és diürètic i hi aporta calci, potassi i magnesi. L’alficòs es pot utilitzar com a crema hidratant per a la pell i per tractar cremades lleus i abrasions. Les flors s’utilitzen per combatre el problemes estomacals i les llavors com a antitussigen. L’arrel és diürètica i emètic.

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 26 de juliol del 2010 at 7:58

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 28 de juny del 2010 at 7:55

Els arbres del Camepllo: L'AMETLER

Publicat per lo Migjorn | Etiquetes de comentaris: , | Posted On dimarts, 25 de maig del 2010 at 20:56


Amb el nom Prunus dulcis, Prunus amygdalus o Amygdalus communis es denomina als tractats botànics el que, sense cap dubte, ha sigut el símbol de la nostra terra, abans que aquesta es vera submergida, sense remei, en formigó i asfalt.


L’ametler o ametller, amb la seua variant campellera [ameɫdéɾ] amelder, és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies de dimensions variables que pot alçar-se fins als 8 o 10 m. El seu origen el trobem al Ponent asiàtic i al nord-est de l’Àfrica es va estendre per tota la mediterrània. Amb una floració entre el gener i l’abril, la maduresa dels seus fruits s’estén des de mitjans d’agost fins a principis d’octubre.


El troc i les branques de l’ametler presenten una pell llisa els primers anys, per tornar-se després aclivellada i rugosa amb una coloració més fosca. L’arrel és d’un color groc grisenc i posseeix un sistema radicular potent, poc ramificat i profundament ancorat al sòl.

Les fulles són estretes i allargades, amb una longitud que va dels 7 als 12 cm. d’un color verd intens. La flor de l’ametler es compon de 5 sèpals i 5 pètals amb diàmetres de 3 a 5 cm. que van des d’un blanc pur fins a un rosa pàl·lid, segons la varietat.

L’ametla és una drupa d’entre 3 i 6 cm de llargària que necessita de 5 a 6 mesos per tal de madurar. La seua pell és verda, lleugerament tacada de roig a la maduresa i molts han estat els seus usos, com ara d’aliment per al bestiar.

La seua corfa llenyosa, aprofitada encara hui com a combustible, abasta una gamma de tonalitats entre el beix més clar i el marró més vermellós. Atès la nombrosa quantitat de varietats que existeixen, pot presentar-ne una gran duresa o, per contra, ser força trencadissa com és el cas de l’ametla del Prunus dulcis var. fragilis, més coneguda com a ‘ametla mollar’.


Llenya de gran qualitat, la fusta es utilitzada a l’artesania i a la creació d’instruments musicals. L’oli de l’ametla es destina a la fabricació de productes cosmètics, a la industria farmacèutica i és utilitzat pels dolçainers per tal de mantenir en òptimes condicions els instruments.



Finalment les ametles són àmpliament utilitzades a la gastronomia de la nostra terra, com a picada en nombroses salses, senceres, crues o fregides, en un fum de plats. Se’n fan licors i la tradicional orxata d’ametla, típica de la terreta, és l’ingredient imprescindible a l’àmplia rebosteria i més si parlem de la varietat ‘marcona’ i dels torrons xixonencs.

LA TORRETA DE LA ILLETA

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimarts, 27 d’abril del 2010 at 7:52


Al llarg del segle XVI les nostres costes patien constants atacs i assetjaments a mans de pirates barbarescos, que es van agreujar amb la presa otomana de la ciutat d'Alger. Per tal d'evitar-los el Virrei de València, Bernardino de Cárdenas i Pacheco, Duc de Maqueda, va ordenar la construcció d'una ampla xarxa d'edificacions de caire militar que defengueren les poblacions costaneres del Regne. Formaven part d'aquesta xarxa, entre altres, torres tan representatives del nostre litoral com ara la torre de la Lloma Reixes, a la partida campellera d'Aigües Baixes, la vilera del Xarco o el propi castell de Santa Pola.

Alçada entre els anys 1554 i 1557 la torreta es tracta d'una edificació de planta cònica truncada de sis metres de base i cinc a la part més estreta. Amb un únic accés obert a mitja altura era necessari la utilització d'una escaleta, dificultant així, l'entrada des de l'exterior.

Custodiada per una guarnició de quatre homes que, en cas d'atac, s'encarregaven d'avisar del perill. I per fer-ho, dos d'ells cavalcaven fins a la població més pròxima, mentre els altres dos accedien fins a la terrassa a través d'una escala interior i, servint-se de grans fogueres, donaven l'alerta a les torres més properes.

L'any 1991 va ser restaurada, no sense polèmica, degut principalment a la modificació del seu remat, i declarada Bé d'Interès Cultural. Actualment pot ser visitada junt al jaciment de la Illeta del Banyets de la Reina.

EL RIU SEC

Publicat per lo Migjorn | | Posted On divendres, 26 de març del 2010 at 16:48

Amb només 40 quilòmetres aquest riu-rambla mediterrani forma part de la conca del Xúquer rep fins a tres topònims diferents al llarg del seu curs. Nascut a més de mil metres d'altitud a la serra d'Onil el riu Verd travessa la Foia de Castalla des del Nord-oest cap al Sud-est pels termes municipals d'Onil i Castalla. Arreplegant les aigües estacionals de diversos barrancs i rambles queda acorralat als peus de la Serra de la Moleta, on el seu curs és retingut per l'embassament de Tibi. Obra essencial per al regadiu de l'Horta d'Alacant aquesta obra hidràulica data del segle XVI i encara avui en dia continua servint per aquest propòsit. Aprofitades les seues aigües al màxim eren de vital importància per al rec els assuts de Mutxamel, Sant Joan d'Alacant i el Campello.

Sobrepassat l'embassament de Tibi el riu canvia de nom pel de Montnegre, topònim derivat del terreny calcari triàsic negre que predominat a l'entorn i que dóna a les aigües certa tonalitat negrosa. Encaixonat entre la Serra Grossa, al Nord, i la Serra de Guendo, al Sud, el riu ix a l'horta d'Alacant entre la Serra del Llofriu i el paratge del Xapitel. És a aquest indret on s'ajunta amb el riu de la Torre, principal afluent, que descendeix des de la Torre de les Maçanes i intersecció a partir de la qual el riu torna a canviar de nom, anomenant-se, fins a la seua desembocadura al Campello, Riu Sec.


Encara que el seu règim fluvial és moltes vegades inexistent, moltes han estat les riuades que han marcat la memòria col·lectiva de la gent que viu a la vora del seu curs. Avingudes d'aigua que, sobretot a l'horta d'Alacant, on el seu llit es més ample i menor la profunditat, s'han portat ponts, carreteres i, fins i tot, les vies del trenet. Com històries de vells són ja les riuades estacionals que arrossegaven els conreus d'hortalisses que, donant tombs, arribaven fins a la desembocadura, omplint-se aquesta de melons d'aigua, carabasses i tomaques.

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On diumenge, 28 de febrer del 2010 at 19:25

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimarts, 26 de gener del 2010 at 8:25

-