-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On divendres, 28 d’octubre de 2011 at 14:35

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dijous, 29 de setembre de 2011 at 17:27

POSIDÒNIA OCEÀNICA

Publicat per lo Migjorn | | Posted On diumenge, 28 d’agost de 2011 at 9:43


El mot posidònia deriva del nom del déu grec de la mar Posidó [Ποσειδών], encara que a les nostres terres també se la coneix com a Altina o Alga dels vidriers.

La posidònia oceànica no és una alga sinó una planta aquàtica endèmica de la Mediterrània. Es caracteritza per constituir praderies de grans dimensions on viuen nombrosos organismes animals i vegetals, trobant-ne recer i aliment.

Compta amb uns arrels que l’ancoren al substrat del fons i les seues tiges rizomatoses arriben fins al centímetre d’espessor i creixen tant de forma horitzontal com vertical. Aquest tipus de creixement dóna lloc a una amalgama de rizomes, arrels i sediments, anomenada matte, que constitueix la forma de colonització típica de la posidònia.

Les seues fulles són d’un verd lluent que van tornant-se marró a mesura que es van marcint. Formant conjunts de 6 o 7 fulles, la seua llargària aproximada és d’un metre i mig amb una amplària d’un centímetre. L’any 2006, però, es va descobrir a les illes Balears una planta de gairebé 8 quilòmetres de llargària i d’una edat de 100.000 anys.

Amb una reproducció tan sexual com asexual la pol•linització és hidròfila amb formació de fruits un tant carnosos similars a una drupa que, una vegada madurs, se separen i suren per la superfície. I, al podrir-se’n, la llavor s’afona cap al fons, on germina com un nou individu. En canvi, la reproducció asexual es produeix per estolons.

Endemisme de la Mediterrània el seu hàbitat arriba fins als 40 metres de profunditat. Es tracta a més d’una espècie de gran importància per la biodiversitat de l’ecosistema marí i litoral. Doncs, un matte de posidònia és capaç d’alliberar grans quantitats d’oxigen, fixa els fons costaners i evita la seua erosió. De fet, se sap que la desaparició d’un metre només de praderia equival a la destrucció de dos metres de platja.

Són característiques de les nostres platges les boletes marrons de posidònia seca que de tant en tant apareixen a l’arena, resultat de l’acció de l’onatge sobre les mattes.

Malauradament i encara la seua importància les colònies de posidònia estan en clara regressió a tota la Mediterrània, atès la cada vegada més insuportable degradació del litoral per la especulativa mà de l’home.

Abans utilitzada com a aïllant als sostres, per al bestiar i pels vidriers com a material d’embalatge. S’estudia avui les seues possibilitats per a la producció de biocombustibles i la seus utilització a la industria farmacològica per a diversos tractaments.

L’any 1999 la UNESCO va declarar les praderies de posidònia d’Eivissa i Formentera com a Patrimoni de la Humanitat.

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On divendres, 29 de juliol de 2011 at 8:26

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimecres, 29 de juny de 2011 at 17:13

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 30 de maig de 2011 at 18:32

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On divendres, 29 d’abril de 2011 at 14:15

LES CORRIOLES

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimarts, 29 de març de 2011 at 12:36


Arribada la primavera els nostres ribassos s'omplen de vistoses flors acampanades d'un rosa intens, es tracta de la convolvulus althaeoides. Coneguda també com a corretjola o campanetes, les corrioles formen part de l'àmplia família de les Convolvulàcies, amb més de 250 espècies.

Planta perenne de rizoma prim, la seua tija llenyosa pot arribar a superar el metre i escaig de llargària, la seua floració va de l'abril al juliol. Considerada com a mala herba als bancals conreats és molt apreciada pel bestiar. S'estén amb diferents subespècies per la Mediterrània, les Canàries i Madeira.


Un altre tipus de corriola, molt comuna també a les nostres terres.

TORRE DEL BARRAC D'AIGÜES

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 28 de febrer de 2011 at 17:17

Foto de la web de l'Ajuntament del Campello

Erigida sobre el cim de la Lloma de les Reixes l’any 1554, a la vora d’un abrupte penya-segat, la torre de guaita del Barranc d’Aigües domina la costa septentrional del Campello, afrontant els alifacs del pas del temps des del més absolut dels oblits. Com deixa patent el seu sostre afonat i el gran clivell que de dalt a baix posa en perill la seua continuïtat.

Innecessària la seua utilitat original aquesta torre fa segles va ser peça imprescindible en l’engranatge d’un sistema de defensa contra pirates i barbarescos establit al segle XVI. Com altres torres germanes, es tracta d’una edificació amb una base cònica de huit metres de diàmetre feta amb carreus i maçoneria. Donada la senyal d’alarma mitjançant la crema de fogueres a la seua terrassa, aquesta advertia de la presència d’invasors a les torres veïnes del Carabassot, al Nord, i de la Illeta dels Banyets de la Reina, al Sud.Es tracta, doncs, d’un mostra més de les moltes torres de guaita que van ser construïdes per tot el nostre litoral i que, amb més o menys fortuna, continuen vigilant avui en dia la Mediterrània fidels al propòsit per al qual van ser creades.

Per tal d’arribar a la Torre podeu seguir l’itinerari R-46 que ix des de la urbanització del Poblet amb una durada aproximada d’uns 20 minuts.

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dissabte, 29 de gener de 2011 at 15:38

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimarts, 28 de desembre de 2010 at 19:26

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 29 de novembre de 2010 at 19:33

EL FARDATXO

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimecres, 27 d’octubre de 2010 at 8:10


Aquest terme es pot aplicar a diverses espècies de rèptils amb escames de la família dels lacèrtids, pertanyent a la suborde dels saures. Posseïxen el dors cobert d'escates xicotetes, arredonides i juxtaposades. Moltes són les varietats de fardatxos, com ara, el pirinenc [Lacerta agilis], el verd [Lacerta viridis] o el nord-occidental [Lacerta scheiberi], encara que és el comú o ocel·lat [Lacerta lepida] i la seua subespècie [L. l. nevadensis] la més pròpia i autòctona de les nostres terres.
Amb una grandària mitjana de fins i tot 26 cm. de longitud cap-cos es tracta del major dels nostres sauris. Compta amb un cap voluminós, sobretot el mascle, un cos robust i una cua ben llarga que sol ser 1,5 o 2 vegades major que el propi cos. El seu dors és caracteritza per una coloració verda amb tonalitats groguenques, encara que el seu color és força variable. Pot arribar a presentar tonalitats terroses grisenques i vistosos ocels blavosos que es presenten de forma agrupades, disperses o pràcticament absents i que li donen el seu nom.
Si bé és possible trobar-ho a qualsevol part del territori es tracta d'un rèptil lligat als paisatges de secà i les solanes, a les rambles, els espartars i la vora dels bancals. Actiu tot l'any a les nostres terres el fardatxo, com a rèptil, acostuma a solejar-se quan necessita escalfar el seu cos de sang freda, pujant-se als garrofers o als ametlers per tal d'aconseguir-ho. De costum diürns a l'estiu roman inactiu a les hores de més calor. La seua alimentació bàsica consta d'invertebrats i, de tant en tant, sargantanes, pollets d’aus i fruits madurs.
Encara que no es una espècie amenaçada cal fer un esforç per part de tots per a que aquest sauri no continue en regressió i desaparega dels nostres camps, doncs, la seua presència és garantia d'una bona biodiversitat.

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 27 de setembre de 2010 at 13:29

L'ALFICÒS

Publicat per lo Migjorn | | Posted On divendres, 27 d’agost de 2010 at 17:59


Hortalissa típica de les nostres terres l’alficòs [Cucumis melo var. Flexuosus] rep el seu nom de l’àrab al-faqqós, encara que se’l coneix també com cogombre alacantí, cogombre fi, cogombre o meló serp, als estats units i altres països com cogombre armeni i a l’orient mitjà com cogombre silvestre. A Alacant, Cocentaina i València; ‘amficòs’.

L’alficòs, però, no és un cogombre sinó una varietat de meló per molt que el seu aspecte llarg i prim i el seu interior de llavors blanques ens ho facen creure. Doncs, al cap i la fi, ambdues espècies són del gènere Cucumis i estan estretament relacionades. L’origen és un tant incert i varia entre l’orient mitjà, el Caucas i el Nord d’Àfrica, segons la font.

El fruit de l’alficossera posseeix una pell molt prima i solcada amb un color verd clar, no té l’amargor d’altres espècies semblats i no cal pelar-la a l’hora de menjar-se’l. Les dimensions de l’alficòs pot variar molt, encara que pot arribar perfectament al metre de llarg i als 7 centímetres de diàmetre.


 
Es tracta d’un planta reptadora que creix a terrenys alcalins amb bon drenatge i ben assolellats que dona es conrea a l’estiu. Les seues fulles són arrodonides amb flors d’un groc intens i es caracteritzen per ser monoiques, trobant-se a una única planta flors mascles i femelles alhora. Fent-se necessària la pol·linització a través dels insectes.

Encara que a la nostra terra es consumeix fonamentalment cru i com a acompanyament en amanides, a l’orient mitjà els podem trobar adobats, cuits, en escabetx o en salmorra. A més, a zones de l’India, forma part de diverses classes de curri. Obtenint-se de les seues llavor un oli d’ús culinari.

Hortalissa força aquosa, conté vitamina C, és diürètic i hi aporta calci, potassi i magnesi. L’alficòs es pot utilitzar com a crema hidratant per a la pell i per tractar cremades lleus i abrasions. Les flors s’utilitzen per combatre el problemes estomacals i les llavors com a antitussigen. L’arrel és diürètica i emètic.

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 26 de juliol de 2010 at 7:58

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dilluns, 28 de juny de 2010 at 7:55

Els arbres del Camepllo: L'AMETLER

Publicat per lo Migjorn | Etiquetes de comentaris: , | Posted On dimarts, 25 de maig de 2010 at 20:56


Amb el nom Prunus dulcis, Prunus amygdalus o Amygdalus communis es denomina als tractats botànics el que, sense cap dubte, ha sigut el símbol de la nostra terra, abans que aquesta es vera submergida, sense remei, en formigó i asfalt.


L’ametler o ametller, amb la seua variant campellera [ameɫdéɾ] amelder, és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies de dimensions variables que pot alçar-se fins als 8 o 10 m. El seu origen el trobem al Ponent asiàtic i al nord-est de l’Àfrica es va estendre per tota la mediterrània. Amb una floració entre el gener i l’abril, la maduresa dels seus fruits s’estén des de mitjans d’agost fins a principis d’octubre.


El troc i les branques de l’ametler presenten una pell llisa els primers anys, per tornar-se després aclivellada i rugosa amb una coloració més fosca. L’arrel és d’un color groc grisenc i posseeix un sistema radicular potent, poc ramificat i profundament ancorat al sòl.

Les fulles són estretes i allargades, amb una longitud que va dels 7 als 12 cm. d’un color verd intens. La flor de l’ametler es compon de 5 sèpals i 5 pètals amb diàmetres de 3 a 5 cm. que van des d’un blanc pur fins a un rosa pàl·lid, segons la varietat.

L’ametla és una drupa d’entre 3 i 6 cm de llargària que necessita de 5 a 6 mesos per tal de madurar. La seua pell és verda, lleugerament tacada de roig a la maduresa i molts han estat els seus usos, com ara d’aliment per al bestiar.

La seua corfa llenyosa, aprofitada encara hui com a combustible, abasta una gamma de tonalitats entre el beix més clar i el marró més vermellós. Atès la nombrosa quantitat de varietats que existeixen, pot presentar-ne una gran duresa o, per contra, ser força trencadissa com és el cas de l’ametla del Prunus dulcis var. fragilis, més coneguda com a ‘ametla mollar’.


Llenya de gran qualitat, la fusta es utilitzada a l’artesania i a la creació d’instruments musicals. L’oli de l’ametla es destina a la fabricació de productes cosmètics, a la industria farmacèutica i és utilitzat pels dolçainers per tal de mantenir en òptimes condicions els instruments.



Finalment les ametles són àmpliament utilitzades a la gastronomia de la nostra terra, com a picada en nombroses salses, senceres, crues o fregides, en un fum de plats. Se’n fan licors i la tradicional orxata d’ametla, típica de la terreta, és l’ingredient imprescindible a l’àmplia rebosteria i més si parlem de la varietat ‘marcona’ i dels torrons xixonencs.

LA TORRETA DE LA ILLETA

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimarts, 27 d’abril de 2010 at 7:52


Al llarg del segle XVI les nostres costes patien constants atacs i assetjaments a mans de pirates barbarescos, que es van agreujar amb la presa otomana de la ciutat d'Alger. Per tal d'evitar-los el Virrei de València, Bernardino de Cárdenas i Pacheco, Duc de Maqueda, va ordenar la construcció d'una ampla xarxa d'edificacions de caire militar que defengueren les poblacions costaneres del Regne. Formaven part d'aquesta xarxa, entre altres, torres tan representatives del nostre litoral com ara la torre de la Lloma Reixes, a la partida campellera d'Aigües Baixes, la vilera del Xarco o el propi castell de Santa Pola.

Alçada entre els anys 1554 i 1557 la torreta es tracta d'una edificació de planta cònica truncada de sis metres de base i cinc a la part més estreta. Amb un únic accés obert a mitja altura era necessari la utilització d'una escaleta, dificultant així, l'entrada des de l'exterior.

Custodiada per una guarnició de quatre homes que, en cas d'atac, s'encarregaven d'avisar del perill. I per fer-ho, dos d'ells cavalcaven fins a la població més pròxima, mentre els altres dos accedien fins a la terrassa a través d'una escala interior i, servint-se de grans fogueres, donaven l'alerta a les torres més properes.

L'any 1991 va ser restaurada, no sense polèmica, degut principalment a la modificació del seu remat, i declarada Bé d'Interès Cultural. Actualment pot ser visitada junt al jaciment de la Illeta del Banyets de la Reina.

EL RIU SEC

Publicat per lo Migjorn | | Posted On divendres, 26 de març de 2010 at 16:48

Amb només 40 quilòmetres aquest riu-rambla mediterrani forma part de la conca del Xúquer rep fins a tres topònims diferents al llarg del seu curs. Nascut a més de mil metres d'altitud a la serra d'Onil el riu Verd travessa la Foia de Castalla des del Nord-oest cap al Sud-est pels termes municipals d'Onil i Castalla. Arreplegant les aigües estacionals de diversos barrancs i rambles queda acorralat als peus de la Serra de la Moleta, on el seu curs és retingut per l'embassament de Tibi. Obra essencial per al regadiu de l'Horta d'Alacant aquesta obra hidràulica data del segle XVI i encara avui en dia continua servint per aquest propòsit. Aprofitades les seues aigües al màxim eren de vital importància per al rec els assuts de Mutxamel, Sant Joan d'Alacant i el Campello.

Sobrepassat l'embassament de Tibi el riu canvia de nom pel de Montnegre, topònim derivat del terreny calcari triàsic negre que predominat a l'entorn i que dóna a les aigües certa tonalitat negrosa. Encaixonat entre la Serra Grossa, al Nord, i la Serra de Guendo, al Sud, el riu ix a l'horta d'Alacant entre la Serra del Llofriu i el paratge del Xapitel. És a aquest indret on s'ajunta amb el riu de la Torre, principal afluent, que descendeix des de la Torre de les Maçanes i intersecció a partir de la qual el riu torna a canviar de nom, anomenant-se, fins a la seua desembocadura al Campello, Riu Sec.


Encara que el seu règim fluvial és moltes vegades inexistent, moltes han estat les riuades que han marcat la memòria col·lectiva de la gent que viu a la vora del seu curs. Avingudes d'aigua que, sobretot a l'horta d'Alacant, on el seu llit es més ample i menor la profunditat, s'han portat ponts, carreteres i, fins i tot, les vies del trenet. Com històries de vells són ja les riuades estacionals que arrossegaven els conreus d'hortalisses que, donant tombs, arribaven fins a la desembocadura, omplint-se aquesta de melons d'aigua, carabasses i tomaques.

-

Publicat per lo Migjorn | | Posted On diumenge, 28 de febrer de 2010 at 19:25

Publicat per lo Migjorn | | Posted On dimarts, 26 de gener de 2010 at 8:25

-

L'ESPART

Publicat per lo Migjorn | Etiquetes de comentaris: , | Posted On dijous, 17 de desembre de 2009 at 7:53

L’espart, del llatí [spartu] és una planta gramínia de diferents espècies del gènere Stipa, i més comunament la Stipa tenacissima que pot arribar fins al metre d’alçària. Posseeix fulles perennes molt fortes, filiformes, panolla groguenca escampada, i té gran aplicació com a matèria tèxtil per a la fabricació de cordes, cabassos, estores, sola de calçat, paper, etc.

Arribat des de l’Orient Pròxim l’espart és avui present a la pràctica totalitat de les nostres terres. L’ús d’aquesta fibra ha estat present, com a mínim, des de l’època romana fins ben entrada la dècada del seixanta, amb l’aparició dels plàstics. El conreu de l’espart va constituir una font de riquesa a les terres més àrides i menys productives.

Amb un creixement molt lent al llarg del primer any, passat el tercer s’accelera, obtenint espart útil al cinquè any i la seua vida productiva pot arribar fins als cinquanta anys. Es tracta d’una planta amb continua desenvolupament vegetatiu, encara que és a la primavera i la tardor; amb les pluges, quan presenta una major activitat.

Prova de la gran importància de l’espart i la seua transformació són els molts topònims que a les nostres terres tenen com a font aquesta planta i la manufactura. L’Amerador al Campello, el Pla de l’Espartar a Alacant, l’illot de s’Espartar a Eivissa o la platja de s’Amarador a Mallorca, són testimoni.

AMERAR L'ESPART
La transformació de l’espart comença amb la collida al mont d’aquesta planta amb la ajuda d’un collidor. Desprès seran esteses al mateix mont, per tal que es sequen durant al menys setmana i mitja, abans d’amerar-lo.

Amerar o amarar:
1 | v. tr. Mullar (alguna cosa) de manera que el líquid la penetre completament, que absorbisca la major quantitat possible de líquid.
2 | v. tr. TÈXTIL. Posar a remulla les tiges (...) de vegetals fibrosos, per a fer-ne fermentar les parts llenyoses.

Amerador o amarador:
1 | m. Bassa o altre lloc amb aigua on s’amera.

El procés d’amerar pot variar, una pràctica estesa consisteix a ficar les fibres en sacs d’espart i submergir-les en aigua de mar, on romandran entre trenta i quaranta dies, per tal d’aconseguir que s’ablanisca. Fet açò ha d’assecar-se de nou i depenent del seu ús caldrà picar-lo o usar-lo en cru.


L’espart cru o sense picar se sol utilitzar per fer llata, una trena o corda plana que és usada per a fer soles d’espardenya, estores, etc. Si al contrari, però, es destina a treballs més tèxtils, com ara, la fabricació de fils i cordes, aquest s’ha de picar. Així, l’espart es sotmet a una xafada mitjançant maces per tal de llevar-li la part llenyosa a la fibra.

Una vegada s’ha picat, l’espart passa pel rastell de pues d’acer que el pentina i separant-ne els feixos de fibra de les sues fulles. I, finalment, el filat, un procés que consisteix en passar les fibres per una roda de fusta moguda per un menaor; temps enrere un xiquet o aprenent que de tant en tant treballava al crit de 'mera gos', i que feia girar les corrioles on s’enganxaven els fils de l’espart. Damunt d’aquestes, el filaors anaven afegint més fibra rastellada, formant els un cap. La transformació de l’espart acabava finalment amb el trenat dels fils menats.

LA ILLETA DELS BANYETS DE LA REINA

Publicat per lo Migjorn | Etiquetes de comentaris: | Posted On dissabte, 28 de novembre de 2009 at 19:41


La Illeta dels Banyets és el jaciment més conegut del Campello i un important punt de referència del nostre litoral. Ubicat als peus de l’emblemàtica Torreta, es tracta d’un dels indrets arqueològics més estudiats de la província. Península a l’antiguitat, es va separar de la resta de la costa arran un terratrèmol, a una data encara per determinar. Resultat del qual és va crear un estret canal conegut com el freu, fins al 1943, quan es va tornar a connectar mitjançant una voladura amb dinamita, amb la que es va perdre gran part de la necròpoli prehistòrica.

Amb una superfície d’una hectàrea i amb el seu punt més alt a 7,80 m. sobre el nivell del mar, la Illeta dels Banyets és un tossalet allargat que, encara la seua reduïda extensió, és d’una gran rellevància per la seua cronologia arqueològica. Important port comercial, la presència humana ens ha deixat restes que van des de l’eneolític fins a l’època medieval.

L’època eneolítica queda demostrada amb les escasses, però evidents, restes pròpies dels seus característics habitatges de forma ovalada. Més endavant però, a l’edat del bronze, una nova cultura excavà a la roca dos grans cisternes, així com restes de edificacions davall les quals es van trobar soterraments amb diversos aixovars.

Al següent nivell ens topem amb l’època ibèrica, que durant el s. IV i part del III a.C. es va desenvolupar fins a alçar-se un poblat encara parcialment excavant. D’aquest període s’han trobat dos temples, magatzems i habitatges, que ens fa pensar que la Illeta dels Banyets var ser un emporium, és a dir, un destacat indret d’intercanvi comercial.

A l’anomenat ‘carrer dels llindars’ s’han trobat les restes de cases fetes amb maçoneria, cisternes i un llindar domèstic magníficament conservat. Donant-se els primers indicis d’una influència púnica, tal i com es dedueix de la casa, amb un patí triangular, trobada a l’extrem d’aquest carrer. Amb 100 m. excavats, al carrer de ‘Popilio’ ens trobarem amb les ‘Termes de la Muralla’, edifici públic destinats per gaudir dels banys i els massatges, eren en realitat autèntics punts de reunió social.

Amb un nivell superior se’ns mostra les escasses restes de l’època romana datada entre els s. I i II d.C. Es tracten d’una vil·la romana i d’un edifici termal on es distingeixen les sales freda i calenta, així com el seu forn. D’aquesta època són també les restes de quatre basses connectades amb la mar que es feien servir com a piscifactories. Activitat aquesta força rellevant a l’Imperi Romà, és tenen constància d’altres al llarg de la Costa Blanca, com ara les santapoleres del Portus Ilicitanus.

Les primeres excavacions van ser efectuades per en F. Figueres Pacheco a la dècada dels anys 30, i més endavant, als anys 70 per en I. A. Llobregat.

Actualment és el Museu Arqueològic Provincial d’Alacant (MARQ) l’encarregat de la seu manteniment i musealització. I segons el seu bloc serà durant aquest més quan s’inicien comencen les excavacions al sector E, on es troben les restes de la vil·la romana, encara que el més interessant serà descobrir les estructures ibèriques que hi ha al davall.

ELS VENTS A LA MEDITERRÀNIA

Publicat per lo Migjorn | Etiquetes de comentaris: | Posted On divendres, 30 d’octubre de 2009 at 8:10

Els vents es diferencien segons la direcció des de la que bufen. Per conveni sempre es pren la direcció d’allà on vénen. Per a denominar un cert vent, o bé es parla del sector geogràfic des d’on bufa, o bé se li dóna un nom propi. Existeixen molts noms per designar els vents, segons l’àmbit geogràfic o les situacions meteorològiques concretes. Tot i això, els noms genèrics que prenen a la rosa dels vents són els següents:



Sectors (en graus sexagesimals) que corresponen a cada vent.


Quan la direcció del vent oscil·la en més de 45 graus, es parla de:


ELS VENTS

Tramuntana (N)

Vent fort i molt fred d’origen polar que bufa del nord la tramuntana es deixa sentir amb força a l’Empordà, l’illa de Menorca i la Plana del Rosselló. Obeeix al fort contrast tèrmic ocasionat entre les pressions atmosfèriques situades sobre els golfs de Lleó i Gènova i les que corren entre el vesant nord dels Pirineus i la serralada de les Corberes. Utilitzant aquest corredor muntanyenc per tal d’accelerar amb velocitats properes als 200 km/h.

Encara que la tramuntana es caracteritza per un cel blau i net, el primer indici de la seua arribada és, però, l’aparició d’un front nuvolós sobre els Pirineus. Pas previ a una ràpida reducció de la humitat relativa, presència de núvols escabellats i, finalment, fort descens tèrmic acompanyat d’aire fred i milloria de la visibilitat. La seua freqüència augmenta a la tardor i l’hivern, provocant temporals de vent que piquen la mar amb gran intensitat.

La flor de lis amb que es representa tradicionalment el nord de la rosa dels vents es fruit de l’evolució, al segle XVI, de la T amb que s’assenyalava la Tramuntana.

Etimològicament la tramuntana prové del llatí [transmōntāna], ‘de l’altra banda de les muntanyes’, existeixen els intensius: tramuntanassa, tramuntanada, tramuntaneta, tramuntanota, tramuntanella.

Gregal (NE)

El gregal és el vent procedent del nord-est. El seu nom deriva del llatí [grecale], ‘relatiu als grecs’, al ser utilitzat pels antics navegants en les seues rutes cap a Grècia. Una altra hipòtesi diu que a l’època romana les cartes nàutiques representaven la rosa dels vents a les costes meridionals de Sicília, per considerar-la al centre del Mare Nostrum. Trobant-se les costes gregues al nord-est d’aquest sector de la Mediterrània. Var.: gargal.

El vent que bufa del nord-est posseeix una pluviometria força dispar, segons l’orientació del litoral amb què es troba. Doncs, si la costa discorre de nord-oest a sud-est, les pluges seran freqüents i amb ruixats de gran intensitat. Però, si pel contrari la costa s’orienta de nord-est a sud-oest, les precipitacions es reduiran a la meitat.

El gregal està molt present a les Illes Balears i a les regions del la Mediterrània central i l’Adriàtic. Comportant-se com un vent fred i sec, atès el seu origen continental. D’altra banda, si es posiciona una baixa pressió a les costes nord-africanes, hi haurà fort onatge i mar de fons.

Llevant (E)

El llevant és el vent que procedeix d’allà on s’alça el sol, és dir, aquell que bufa de l’est. Humit, fresc i plujós és ben conegut a les nostres costes pels seus temporals marítims. Deixant-se sentir amb freqüència durant les estacions equinoccials a la línea costera del País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears.

Com que té un gran recorregut marítim el llevant sovint ens arriba amb un gran onatge i vents sostinguts fregant els 100 km/h., amb ratxes puntuals superiors als 120 km/h. Les pluges a la costa poden ser fins i tot torrencials, atès la barrera natural que conformen les serralades que s’alcen pròximes al litoral. Una llevantà sol començar amb l’aparició de grans núvols foscos sobre la mar que s’aproximen cap a la costa. El vent augmenta de força i la pluja fa acte de presència, amb una dràstica baixada de la pressió atmosfèrica. Abans de començar-ne, però, es produeix un significatiu descens de la humitat relativa, per a pujar ràpidament a registres superiors al 80% al moment d’arribar la pluja. La mar es pica amb ones que poden alçar-se fins als 2 metres mar endins i doblar l’alçària en tocar terra.

Etimològicament llevant prové del llatí [levante], ‘que s’aixeca’. Donant-se els intensiu llevantada, llevantarro, llevantàs, llevantet, llevantó, llevantol.

Tal com succeeix amb la Tramuntana, el Llevant es representa a la rosa dels vents d’una forma diferenciada a la resta de vents. Una creu de Malta indica el vent de l’est, en clara al·lusió a la ubicació de Jerusalem sobre la Mediterrània.

Els temporals del llevant al Campello: Aquest vent té com a peculiaritat el fet de poder concentrar els danys que provoca a un punt molt delimitat del litoral. I és la costa campellera particularment sensible a l’hora de patir els estralls d’aquest vent. Freqüents a la tardor i a la primavera, encara hui perviuen a la ment col·lectiva dels campellers els temporals patits al novembre de 1934, al gener de 1965, al desembre de 1980 i, pot ser el més recordat, a l’abril de 1997.

Entre el 8 i 9 d’abril de 1997, i durant els dos dies següents, el vent va bufar amb força 5, arribant a 6 al litoral, amb ruixats i forta marejada. I encara que no va provocar massa danys a zones de la Costa Blanca habitualment exposats, una mar força embravida al litoral central del Campello va acabar per destruir per complet el passeig marítim. Molt abans, l’11 de novembre de 1934, arran dels nombrosos danys ocasionats per la llevantà, la Diputació d’Alacant acordà la construcció d’un mur de contenció al Carrelamar.

Xaloc (SE)

Procedent del sud-est, sembla que l’origen del seu nom prové de l’àrab shlūq [ ﺷﻠﻮﻕ], derivada d’una altra forma àrab, el significat del qual es traduiria com “eixida del sol”.

Originari del Sàhara, es tracta d’un vent càlid i sec, amb una humitat relativa que frega el 10% quan arriba des del desert, arrossega amb ell força quantitat de pols sec del nord de l’Àfrica. Creuant, gran part de la mar Mediterrània, on és ben conegut pels mariners, provoca tempestes alçant ones prou altes. Més freqüent a la tardor i la primavera, un temporal de xaloc pot ser tan curt com mig dia o allargar-se almenys quatre jornades. També pot dipositar grans molt fins d’arena sahariana sobre els Alps, engroguint així la neu i accelerant el desgel a la primavera. De fet, es diu que la pols en suspensió que viatja amb el xaloc pot provocar abrasió en els dispositius mecànics, penetrar en els edificis i, fins i tot, problemes respiratoris i oculars i mal de cap.

Si bé la forma xaloc és la més coneguda i estesa a l’hora d’anomenar-lo, és donen també les formes dialectals aixaloc o eixaloc. A Itàlia i França es conegut com sirocco, del grec sirokos [σιρόκος], ‘sirià’, qibli [ﻗﺒﻠﻰ] al nord de l’Àfrica per indicar aquest vent la direcció de l’alquibla i calima a l’arxipèlag de les Canàries.

Migjorn (S)

D’origen saharià, es tracta doncs, d’un vent que porta aire sec i càlid, sobretot als mesos estiuencs, quan arriba amb onades de calor. Vent gens desitjat per la gent de la mar, és més conegut a l’occità Golf de Lleó i la regió de la Provença. Allà es un vent humit que va acompanyat de pluja, temporals a la mar i força boira a la costa, al creuar de sud a nord la Mediterrània.

Es tracta, pot ser, del vent menys freqüents a les nostres terres, confonent-lo molt sovint amb el xaloc del sud-est i el garbí del sud-oest. La seua etimologia prové del llatí vulgar *[mĕdĭo diŭrno], ‘migdia’, atès el pas del sol pel mig de la seua trajectòria. Donant-se els intensius migjornet, migjornàs, migjornot i migjornell.

Garbí o Llebeig (SW)

El vent del sud-oest rep el nom de garbí o llebeig i està present a tot el litoral del País Valencià, a Catalunya i a les illes Balears. A les comarques de l’interior del País Valencià, però, el llebeig pot referir-se a un vent del sud, si ens trobem a Alcoi o Pego, a un del sud-est si estem a Biar, Benilloba o Crevillent, o de l’est si estem a Polinyà. Tot depèn del grau de confusió amb què les gents de terra endins han après aquest nom essencialment mariner i mediterrani. A Catalunya el llebeig correspon al vent del sud-oest impulsat per les situacions depressionàries, pel contrari, el garbí és millor deixar-lo per la marinada que pren la direcció SW-SSW en molts trams de la seua costa. A Alacant, però, aquest vent és conegut popularment com garbinet.

L’alçament d’aquest vent és preludi de l’arribada de la depressió que l’origina i que molt sovint ve acompanyada de força pluja. Pel seu origen saharià i de la mateixa manera que succeeix amb el vent de xaloc, el garbí por transportar grans quantitats de pols des del nord de l’Àfrica. Resultant, igualment, els seus efectes pluviomètrics totalment dispars, en funció de l’orografia costanera.

Etimològicament el mot garbí prové de l’àrab ġarbī [الغرب], ‘ponent’, ‘occidental’. El mot llebeig, pel contrari, prové de l’italià libeccio, derivat del llatí libs i fa al·lusió a una remota Líbia.

Es coneixen els intensius garbinet i garbinell per al garbí i llebetget, llebetjot, llebetjàs, llebetjada, llebetjol i llebetjó per al llebeig.

Ponent (W)

Segons el diccionari s’entén per ‘ponent’, el punt de l’horitzó sensible per on es pon el sol en els equinoccis; oest, occident; s’oposa a ‘llevant’. Per tant, rep aquest nom el vent que bufa des de l’oest i què, en el cas de la nostra terra, es caracteritza per l’absència de pluja i sequedat que l’acompanya.


Aquesta peculiaritat és deguda al que es coneix com a ‘efecte Föhn’. El qual es produeix quan, en trobar un obstacle muntanyenc, els vents són obligats a ascendir pel vessant de sobrevent refredant-se progressivament, fins que assoleixen el nivell de condensació; en conseqüència, formen núvols que arriben fins al cim produint precipitacions, que els fan perdre la humitat. En baixar pel vessant oposat són escalfats amb força, comportant-se com a vents secs. L’efecte föhn fa augmentar molt la temperatura i l’evaporació, mentre que disminueix la humitat; provocant incendis, la fosa de la neu, i afecta profundament els éssers vius, sobretot les plantes.



En el cas del País Valencià l’efecte föhn sorgeix com a conseqüència dels vents impulsats per una borrasca atlàntica què, en travessar la península ibèrica, provoquen l’ascens de la temperatura amb una gran sequedat, a les zones litorals i prelitorals. Relativament freqüent, por bufar amb ventades fortes i no és gens apreciat a l’agricultura o a la mar.

Etimològicament el mot deriva del llatí [ponĕnte (sōle)], ‘que es pon’, amb els intensius: ponentàs, ponentarro, ponentet, ponentó, ponentot, ponentí, ponentada.

Mestral (WE)

Vent procedent del nord-oest. El seu nom prové del llatí [magistrāle] ‘magistral’, atès que es tracta d’un vent sec i violent. Es presenta sovint en forma de vents forts i freds, pot arribar als 100 km/h, és temut pels agricultors i els mariners al poder arribar fins al 11 i 12 punts de l’escala Beaufort. Es dóna gràcies a la diferència de pressió entre la Mar Cantàbrica i la Mediterrània i es forma, al mateix temps, un anticicló a la primera i una borrasca a la segona.

Habitual a Menorca i ben conegut a la ribera de l’Ebre, el Mestral recorre acanalat la vall d’aquest riu, escortat pels Pirineus al nord i el sistema ibèric al sud, fins a la seua desembocadura al delta. Es pot presentar a qualsevol mes de l’any, si bé però, és més freqüent a l’hivern i principis de la primavera. Al juliol de 1954 el mestral va arribar als 160 km/h.

* Cal ressenyar que a Alacant, el Campello, Guardamar, Pego i Beniopa, aquest vent rep el nom de maestral. Encara que en altres indrets també se li anomena Cerç. Donant-se els intensius mestralet, mestraló i mestralot.


Comparació dels noms donats als vents.



Els arbres del Campello: EL GARROFER.

Publicat per lo Migjorn | Etiquetes de comentaris: , | Posted On dilluns, 7 de setembre de 2009 at 12:51

De l’àrab harrub [خروب], la Ceratonia siliqua, més coneguda a les nostres terres com Garrofer, és un arbre dioic, es a dir, que té les flors masculines i les femenines en individus distints, pertanyent a la família de les lleguminoses. La seua alçària pot arribar fins als 15 metres i posseeix un fruit en forma de bajoca d’entre 10 i 20 cm. Les llavors són d’un verd intens abans de madurar i d’un marró fosc en fer-ho, trobant-se de 15 a 20 per garrofa. Les fulles són pinnades i perennes i les flors roges i apètales agrupades en xicotets raïms. De soca grossa i fusta llenyosa es va fer servir com a combustible, si bé ara la seua utilització s’ha orientat cap a l’artesania.

Abundant a la costa, no es veu a l’interior, al no suportar temperatures per davall dels 5 graus negatius, és originari de les costes europees de la Mediterrània. Es tracta d’un arbre que no necessita massa aigua per sobreviure i per tant
va ser molt apreciat en èpoques de sequera. Durant el segle XVIII la rellevància d’aquest conreu va ser considerable des del Rosselló fins al Baix Segura. Durant el segle XIX, amb la plaga de la fil·loxera, hi va haver una certa expansió dels garroferars cap a l’interior. Produint-se dos màxims al final de la Primera Guerra Mundial i de la guerra civil espanyola, seguida d’una dràstica reducció cap a la segona meitat del segle XX, amb la disminució paral·lela del bestiar.



Una garrofa ben val un quirat. A l’antiga Grècia keration [κεράτιου] era el mot per tal d’identificar al nostre garrofer, les llavors del qual posseeixen força homogeneïtat en pes i grandària. Tret que les va convertir en unitat de mesura per a joies i gemmes. Ja a l’època romana tardana i començaments de la bizantina, la moneda d’or pur coneguda com a solidus equivalia al pes de 24 llavors de garrofer o ‘quirat’. Molts anys desprès els àrabs també van adoptar el quirat com a unitat de mesura, anomenant-lo qirāt [قيراﻁ].

La garrofa és un aliment força energètic amb un 50% de sucre, un 10% de proteïnes i minerals com a calci, ferro, potassi o fòsfor. La se
ua polpa carnosa és dolça i ja torrada es pot transformar en una farina força rica en hidrats de carboni. Les llavors es destinen ara a la fabricació d’additius alimentaris, a la industria farmacèutica i formen part de molts productes dietètics. De fet, encara que tradicionalment se’n fan servir com a aliment del bestiar, a la guerra civil espanyola i fins ben avançada postguerra, amb les garrofes es va fabricar un succedani de cacau, de molt baixa qualitat i gens “digestiu”, que només s’hi assemblava a aquest en el color.

L'ESCUT DEL CAMPELLO

Publicat per lo Migjorn | Etiquetes de comentaris: , | Posted On dimarts, 18 d’agost de 2009 at 8:03



Segons la publicació Escuts i Banderes dels Municipis de la Comunitat Valenciana, l’escut del Campello es descriu de la manera següent:

Descripció:

«En cap, els quatre pals de gules de l’Antic Regne d’Aragó, sobre camp d’or. Partit: 1r. faixat d’ones d’atzur i d’argent; 2n. en camp d’argent un arbre de sinople, fruitat d’or, terrassat en sinople. Entat en punta: en camp d’or un illot al natural i sobre ell una torre de pedra maçonada de sable i finestrada d’or; la campanya d’atzur. Al timbre corona reial espanyola tancada.»

Fonaments:

Armes reials del Regne de València amb presentació de la doble condició agrícola i marinera de la població amb la torre de la Illeta (sic).

Aprovació:

Ordre de 2 de novembre de 1987, de la Conselleria d’Administració Pública. (DOGV núm. 713, de 30 de novembre de 1987 – BOE núm. 300, de 16 de desembre de 1987).
___ . ___



Escut preautonòmic