ELS VENTS A LA MEDITERRÀNIA

Publicat per lo Migjorn | Etiquetes de comentaris: | Posted On divendres, 30 d’octubre del 2009 at 8:10

Els vents es diferencien segons la direcció des de la que bufen. Per conveni sempre es pren la direcció d’allà on vénen. Per a denominar un cert vent, o bé es parla del sector geogràfic des d’on bufa, o bé se li dóna un nom propi. Existeixen molts noms per designar els vents, segons l’àmbit geogràfic o les situacions meteorològiques concretes. Tot i això, els noms genèrics que prenen a la rosa dels vents són els següents:



Sectors (en graus sexagesimals) que corresponen a cada vent.


Quan la direcció del vent oscil·la en més de 45 graus, es parla de:


ELS VENTS

Tramuntana (N)

Vent fort i molt fred d’origen polar que bufa del nord la tramuntana es deixa sentir amb força a l’Empordà, l’illa de Menorca i la Plana del Rosselló. Obeeix al fort contrast tèrmic ocasionat entre les pressions atmosfèriques situades sobre els golfs de Lleó i Gènova i les que corren entre el vesant nord dels Pirineus i la serralada de les Corberes. Utilitzant aquest corredor muntanyenc per tal d’accelerar amb velocitats properes als 200 km/h.

Encara que la tramuntana es caracteritza per un cel blau i net, el primer indici de la seua arribada és, però, l’aparició d’un front nuvolós sobre els Pirineus. Pas previ a una ràpida reducció de la humitat relativa, presència de núvols escabellats i, finalment, fort descens tèrmic acompanyat d’aire fred i milloria de la visibilitat. La seua freqüència augmenta a la tardor i l’hivern, provocant temporals de vent que piquen la mar amb gran intensitat.

La flor de lis amb que es representa tradicionalment el nord de la rosa dels vents es fruit de l’evolució, al segle XVI, de la T amb que s’assenyalava la Tramuntana.

Etimològicament la tramuntana prové del llatí [transmōntāna], ‘de l’altra banda de les muntanyes’, existeixen els intensius: tramuntanassa, tramuntanada, tramuntaneta, tramuntanota, tramuntanella.

Gregal (NE)

El gregal és el vent procedent del nord-est. El seu nom deriva del llatí [grecale], ‘relatiu als grecs’, al ser utilitzat pels antics navegants en les seues rutes cap a Grècia. Una altra hipòtesi diu que a l’època romana les cartes nàutiques representaven la rosa dels vents a les costes meridionals de Sicília, per considerar-la al centre del Mare Nostrum. Trobant-se les costes gregues al nord-est d’aquest sector de la Mediterrània. Var.: gargal.

El vent que bufa del nord-est posseeix una pluviometria força dispar, segons l’orientació del litoral amb què es troba. Doncs, si la costa discorre de nord-oest a sud-est, les pluges seran freqüents i amb ruixats de gran intensitat. Però, si pel contrari la costa s’orienta de nord-est a sud-oest, les precipitacions es reduiran a la meitat.

El gregal està molt present a les Illes Balears i a les regions del la Mediterrània central i l’Adriàtic. Comportant-se com un vent fred i sec, atès el seu origen continental. D’altra banda, si es posiciona una baixa pressió a les costes nord-africanes, hi haurà fort onatge i mar de fons.

Llevant (E)

El llevant és el vent que procedeix d’allà on s’alça el sol, és dir, aquell que bufa de l’est. Humit, fresc i plujós és ben conegut a les nostres costes pels seus temporals marítims. Deixant-se sentir amb freqüència durant les estacions equinoccials a la línea costera del País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears.

Com que té un gran recorregut marítim el llevant sovint ens arriba amb un gran onatge i vents sostinguts fregant els 100 km/h., amb ratxes puntuals superiors als 120 km/h. Les pluges a la costa poden ser fins i tot torrencials, atès la barrera natural que conformen les serralades que s’alcen pròximes al litoral. Una llevantà sol començar amb l’aparició de grans núvols foscos sobre la mar que s’aproximen cap a la costa. El vent augmenta de força i la pluja fa acte de presència, amb una dràstica baixada de la pressió atmosfèrica. Abans de començar-ne, però, es produeix un significatiu descens de la humitat relativa, per a pujar ràpidament a registres superiors al 80% al moment d’arribar la pluja. La mar es pica amb ones que poden alçar-se fins als 2 metres mar endins i doblar l’alçària en tocar terra.

Etimològicament llevant prové del llatí [levante], ‘que s’aixeca’. Donant-se els intensiu llevantada, llevantarro, llevantàs, llevantet, llevantó, llevantol.

Tal com succeeix amb la Tramuntana, el Llevant es representa a la rosa dels vents d’una forma diferenciada a la resta de vents. Una creu de Malta indica el vent de l’est, en clara al·lusió a la ubicació de Jerusalem sobre la Mediterrània.

Els temporals del llevant al Campello: Aquest vent té com a peculiaritat el fet de poder concentrar els danys que provoca a un punt molt delimitat del litoral. I és la costa campellera particularment sensible a l’hora de patir els estralls d’aquest vent. Freqüents a la tardor i a la primavera, encara hui perviuen a la ment col·lectiva dels campellers els temporals patits al novembre de 1934, al gener de 1965, al desembre de 1980 i, pot ser el més recordat, a l’abril de 1997.

Entre el 8 i 9 d’abril de 1997, i durant els dos dies següents, el vent va bufar amb força 5, arribant a 6 al litoral, amb ruixats i forta marejada. I encara que no va provocar massa danys a zones de la Costa Blanca habitualment exposats, una mar força embravida al litoral central del Campello va acabar per destruir per complet el passeig marítim. Molt abans, l’11 de novembre de 1934, arran dels nombrosos danys ocasionats per la llevantà, la Diputació d’Alacant acordà la construcció d’un mur de contenció al Carrelamar.

Xaloc (SE)

Procedent del sud-est, sembla que l’origen del seu nom prové de l’àrab shlūq [ ﺷﻠﻮﻕ], derivada d’una altra forma àrab, el significat del qual es traduiria com “eixida del sol”.

Originari del Sàhara, es tracta d’un vent càlid i sec, amb una humitat relativa que frega el 10% quan arriba des del desert, arrossega amb ell força quantitat de pols sec del nord de l’Àfrica. Creuant, gran part de la mar Mediterrània, on és ben conegut pels mariners, provoca tempestes alçant ones prou altes. Més freqüent a la tardor i la primavera, un temporal de xaloc pot ser tan curt com mig dia o allargar-se almenys quatre jornades. També pot dipositar grans molt fins d’arena sahariana sobre els Alps, engroguint així la neu i accelerant el desgel a la primavera. De fet, es diu que la pols en suspensió que viatja amb el xaloc pot provocar abrasió en els dispositius mecànics, penetrar en els edificis i, fins i tot, problemes respiratoris i oculars i mal de cap.

Si bé la forma xaloc és la més coneguda i estesa a l’hora d’anomenar-lo, és donen també les formes dialectals aixaloc o eixaloc. A Itàlia i França es conegut com sirocco, del grec sirokos [σιρόκος], ‘sirià’, qibli [ﻗﺒﻠﻰ] al nord de l’Àfrica per indicar aquest vent la direcció de l’alquibla i calima a l’arxipèlag de les Canàries.

Migjorn (S)

D’origen saharià, es tracta doncs, d’un vent que porta aire sec i càlid, sobretot als mesos estiuencs, quan arriba amb onades de calor. Vent gens desitjat per la gent de la mar, és més conegut a l’occità Golf de Lleó i la regió de la Provença. Allà es un vent humit que va acompanyat de pluja, temporals a la mar i força boira a la costa, al creuar de sud a nord la Mediterrània.

Es tracta, pot ser, del vent menys freqüents a les nostres terres, confonent-lo molt sovint amb el xaloc del sud-est i el garbí del sud-oest. La seua etimologia prové del llatí vulgar *[mĕdĭo diŭrno], ‘migdia’, atès el pas del sol pel mig de la seua trajectòria. Donant-se els intensius migjornet, migjornàs, migjornot i migjornell.

Garbí o Llebeig (SW)

El vent del sud-oest rep el nom de garbí o llebeig i està present a tot el litoral del País Valencià, a Catalunya i a les illes Balears. A les comarques de l’interior del País Valencià, però, el llebeig pot referir-se a un vent del sud, si ens trobem a Alcoi o Pego, a un del sud-est si estem a Biar, Benilloba o Crevillent, o de l’est si estem a Polinyà. Tot depèn del grau de confusió amb què les gents de terra endins han après aquest nom essencialment mariner i mediterrani. A Catalunya el llebeig correspon al vent del sud-oest impulsat per les situacions depressionàries, pel contrari, el garbí és millor deixar-lo per la marinada que pren la direcció SW-SSW en molts trams de la seua costa. A Alacant, però, aquest vent és conegut popularment com garbinet.

L’alçament d’aquest vent és preludi de l’arribada de la depressió que l’origina i que molt sovint ve acompanyada de força pluja. Pel seu origen saharià i de la mateixa manera que succeeix amb el vent de xaloc, el garbí por transportar grans quantitats de pols des del nord de l’Àfrica. Resultant, igualment, els seus efectes pluviomètrics totalment dispars, en funció de l’orografia costanera.

Etimològicament el mot garbí prové de l’àrab ġarbī [الغرب], ‘ponent’, ‘occidental’. El mot llebeig, pel contrari, prové de l’italià libeccio, derivat del llatí libs i fa al·lusió a una remota Líbia.

Es coneixen els intensius garbinet i garbinell per al garbí i llebetget, llebetjot, llebetjàs, llebetjada, llebetjol i llebetjó per al llebeig.

Ponent (W)

Segons el diccionari s’entén per ‘ponent’, el punt de l’horitzó sensible per on es pon el sol en els equinoccis; oest, occident; s’oposa a ‘llevant’. Per tant, rep aquest nom el vent que bufa des de l’oest i què, en el cas de la nostra terra, es caracteritza per l’absència de pluja i sequedat que l’acompanya.


Aquesta peculiaritat és deguda al que es coneix com a ‘efecte Föhn’. El qual es produeix quan, en trobar un obstacle muntanyenc, els vents són obligats a ascendir pel vessant de sobrevent refredant-se progressivament, fins que assoleixen el nivell de condensació; en conseqüència, formen núvols que arriben fins al cim produint precipitacions, que els fan perdre la humitat. En baixar pel vessant oposat són escalfats amb força, comportant-se com a vents secs. L’efecte föhn fa augmentar molt la temperatura i l’evaporació, mentre que disminueix la humitat; provocant incendis, la fosa de la neu, i afecta profundament els éssers vius, sobretot les plantes.



En el cas del País Valencià l’efecte föhn sorgeix com a conseqüència dels vents impulsats per una borrasca atlàntica què, en travessar la península ibèrica, provoquen l’ascens de la temperatura amb una gran sequedat, a les zones litorals i prelitorals. Relativament freqüent, por bufar amb ventades fortes i no és gens apreciat a l’agricultura o a la mar.

Etimològicament el mot deriva del llatí [ponĕnte (sōle)], ‘que es pon’, amb els intensius: ponentàs, ponentarro, ponentet, ponentó, ponentot, ponentí, ponentada.

Mestral (WE)

Vent procedent del nord-oest. El seu nom prové del llatí [magistrāle] ‘magistral’, atès que es tracta d’un vent sec i violent. Es presenta sovint en forma de vents forts i freds, pot arribar als 100 km/h, és temut pels agricultors i els mariners al poder arribar fins al 11 i 12 punts de l’escala Beaufort. Es dóna gràcies a la diferència de pressió entre la Mar Cantàbrica i la Mediterrània i es forma, al mateix temps, un anticicló a la primera i una borrasca a la segona.

Habitual a Menorca i ben conegut a la ribera de l’Ebre, el Mestral recorre acanalat la vall d’aquest riu, escortat pels Pirineus al nord i el sistema ibèric al sud, fins a la seua desembocadura al delta. Es pot presentar a qualsevol mes de l’any, si bé però, és més freqüent a l’hivern i principis de la primavera. Al juliol de 1954 el mestral va arribar als 160 km/h.

* Cal ressenyar que a Alacant, el Campello, Guardamar, Pego i Beniopa, aquest vent rep el nom de maestral. Encara que en altres indrets també se li anomena Cerç. Donant-se els intensius mestralet, mestraló i mestralot.


Comparació dels noms donats als vents.